Torre de Foios

Molt més que una torre de vigilància ibèrica
La Torre de Foios va ser un dels primers jaciments coneguts en la historiografia arqueològica castellonenca. El jaciment es troba en la partida de Foios, dins dels terrenys del Mas de Magdalena, en el terme municipal de Llucena (l’Alcalatén) i se situa en cim a un promontori a 898 metres sobre el nivell de la mar dominant un pas natural. En la part més alta d’aquest promontori van edificar una torre, que dista de la costa 36 km en línia recta.
Malgrat el seu nom, es tracta d’alguna cosa més que una simple torre, que degué formar part d’un sistema defensiu molt més complex compost per una cinta muraria i bastions.

Descobert a principis del segle XX pel propietari de les terres en les quals se situa mentre estava rompent el terreny, no va ser fins a 1969 quan es va realitzar la primera campanya d’excavació, dirigida per Miracle Gil-Mascarell, que va tindre continuïtat en 1973, 1977 i 1978. El propòsit d’aquestes intervencions ha sigut la neteja del jaciment i la divisió de l’àrea en zones concretes, per a facilitar la documentació d’aquest.
Segons els resultats adquirits, l’assentament de Torre de Foios està datat entre els segles VI i V a.n.e., tal com indiquen el material trobat. Es tracta d’un moment històric amb una forta relació encara amb l’etapa cultural anterior del Ferro Antic, que tal vegada és present en alguns fragments residuals en el jaciment. D’altra banda, algunes peces ceràmiques es poden relacionar amb produccions romà-republicanes, la qual cosa dóna a entendre una ocupació fins al segle II a.n.e.

Excavació per àrees concretes
Com ja hem dit, els treballs d’excavació es van desenvolupar segons una divisió del terreny en àrees diferenciades: zona I, situada al nord de la torre; zona II, al sud de la torre; zona III, que comprén la part superior dels murs de la torre; zona IV, corresponent al corredor d’entrada i interior de la torre, i zona V, situada a l’est de la torre.
En la zona I les excavacions van traure a la llum una sèrie d’estructures disposades al voltant de la torre. Hi ha un “corredor” que segueix part del perímetre de la torre deixant un espai lliure entre 1 i 1,50 metres, a partir d’això s’obrin altres murs, en sentit perpendicular pel costat sud, creant recintes que hui dia, estan quasi destruïts. En el corredor es van trobar dues urnes completes, de la qual només una contenia en el seu interior ossos cremat. Els recintes documentats tenien més o menys la mateixa estratigrafia, en la qual predominen resta de ceràmica ibèrica, feta a mà i a torn, que ens porta a la primera època de la cultura ibèrica dins dels segles VI-V a.n.e. encara que hi haja elements que suggereixen la presència, en zona concreta, d’un moment anterior pertanyent al ferro antic.
Un sondeig posterior als primers treballs arqueològics, que daten de 1969, va revelar la presència d’un gran mur a 56 metres de la torre, la qual cosa indica que va existir un espai habitat

La zona II situada al nord de la torre comprén una àrea d’uns 42 m², ha oferit un material molt fragmentat, com a restes de ceràmiques ibèriques de vora d’ànec, àmfores, plats d’ala i bases de morter. Entre el material importat destaquen uns atuells de dimensions mitjanes, semblant quant a pasta a les produccions campanienses de ceràmica comuna. A més s’han trobat tambièn objectes metàl·lics com una fíbula anul·lar hispànica perfectament documentada a partir del segle V a.n.e. i la utilització del qual va viure el seu moment de major auge en l’ibèric ple i tardà. Al costat d’ella hi ha una fíbula singular de doble ressort, forma que recorda les italianes d’arc serpeggiante, que apareixen ja durant l’edat del ferro. En aquesta mateixa zona s’ha localitzat també una llar.
Per part seua, la zona III, es refereix a la part superior de la torre, està composta per dos murs, un interior i un altre exterior, entre els quals hi ha un espai de 1,70 m reblit per terres i pedres solts. A nivell superficial es van trobar amb pedres, terres i fragments de ceràmica moderna i ibèrica.
L’accés i l’interior de la torre correspon a la zona IV. En les campanyes del 1969 es van localitzar diversos fragments indeterminats de ceràmica ibèrica a més d’un fragment d’una copa de ceràmica grega, 1kylix, de figures roges al costat de la porta. En 1973 es van documentar les restes d’un paviment que recolzava directament sobre la roca natural, compost per un farciment de pedres en el qual es van trobar restes de ceràmica ibèrica realitzada tant a mà com a torn.
Les nombroses peces de ceràmica a mà i el material de bronze trobats situen entre els segles VI i V a.n.e. l’inici de l’assentament, que va ser ocupat fins al segle II a.n.e.

Finalment, la zona V, excavada en les campanyes de 1977 i 1978, té una superfície de 54 m². Entre les restes ceràmiques trobades, hi ha abundant ceràmica ibèrica a torn, algunes produccions del sud peninsular, fragments indeterminats a mà i ceràmica moderna, així com un punxó d’os i una defensa de senglar. En aquest nivell apareixen dos conjunts de peces molt interessant, el primer constituït per dos atuells, una fabricada a mà amb decoració incisa i una altra corresponent a una peça del tipus gris ampuritana que se sol adscriure a partir del segle IV a.n.e. El segon està compost per dos gots a mà de base plana juntament amb un atuell bícroma, fechable al segle V a.e.n. i les restes d’una urna de orejetas. A més hi ha ceràmiques contemporànies, ferros diversos i fins i tot una moneda valenciana amb flor de lis en els recintes excavats, com a abundant restes d’ossos d’animals.
El material sembla ser molt homogenis encara que la ceràmica més freqüent és la ibèrica a torn, entre elles exemplars de tinajas i atuells d’emmagatzematge, la forma del qual procedeix dels pithoi fenicis i que són considerades com el primer intent de producció ceràmica a torn de l’època ibèrica, datable a partir del segle VI a.n.e fins al segle següent. Després, amb un alt percentatge, s’ha documentats les realitzada a mà, una d’ella resulta molt singular per la seua tipologia, respecte a les coetànies conegudes i perquè es considera com una peça de luxe indígena.
Quant a les ceràmiques d’importació, hi ha fragments de vernís negre àtics, de kylix, restes de ceràmica grisa ampuritana i una botella de ceràmica que per la composició de la seua pasta es pot associar amb les produccions itàlica campanienses del segle II a.n.e.
Finalment entre el material petri trobat, destacar la presència de tres pedres de molí cilíndric amb perforació central, una d’elles amb aletes laterals. Es va recollir també un bloc calcari amb clares marques d’haver sigut emprat com a pedra d’esmolar.
Superfície i característiques de la torre
La torre presenta una superfície total de 177 m², dels quals 18,50 m² corresponen a la superfície útil de l’habitacle interior i 6,50 m² a l’accés. Per tant, el 85 per cent de la superfície pertany a la construcció. La part interior presenta una planta rectangular amb les cantonades arredonides i s’accedeix a ell a través d’un corredor situat a l’oest de la torre. Aquesta entrada correspon a un corredor en forma de quatre, oposat per un espai de 2,50 m de longitud que gira 90 graus cap al sud, iniciant-se un corredor de 5 m per a després inflexionarse de 90 graus cap a oest i crear un altre espai de 2,50 m. Mirant la torre des d’un punt de vista constructiu, es nota la seua desigualtat però no sabem si això reflecteixen una tècnica concreta o és el resultat de les diferents fases d’edificació d’aquesta. Els investigadors decanten per la primera opció, perquè consideren que hi ha darrere una finalitat defensiva però a causa de les labors agrícoles, s’han destruït part dels nivells arqueològics tant que no es pot confirmar tal hipòtesi. A primera vista hi ha una diferència substancial entre els murs externs de la torre, edificats amb carreus tallats amb major cura i de forma poligonal respecte als dels murs interiors, amb carreus menys treballats i de forma rectangular. En les excavacions també van eixir a la llum les restes constructives d’un edifici de magatzematge consistent en una estada elevada del terreny amb xicotets murs paral·lels.

El jaciment, situat en terrenys del Mes de Magdalena, a Llucena, va ser un dels primers que es va descobrir a la província de Castelló

Dues hectàrees de zona habitada
El jaciment de la Torre de Foios, sempre ha sigut considerat únicament com una torre aïllada amb una funcionalitat militar, fins que Gil-Mascarell va realitzar un sondeig a una certa distància de la torre que va revelar l’existència de nivells d’ocupació en aquesta zona exterior. La presència d’un gran mur allunyat 56m. de la torre, que pràcticament l’envoltava, indica que en el seu interior contenia un espai habitat. Els assentaments ibèric solen situar-se en llocs muntanyenc de difícil accés, aprofitant de la defensa natural que ofereix la topografia. Més o menys notem la mateixa característiques en Torre de Foios, on en la vessant nord està delimitada per un barranc, en la zona sud i est per un desnivell poc pronunciat i en la part oest per una vall. En la part més alta d’aquest promontori van col·locar la torre de defensa i vigilància, segurament no sols de l’assentament en si, sinó també de l’entorn. Entre aquesta i la muralla se situaria l’hàbitat, la seua extensió aconseguiria les dues hectàrees, mentre que la torre únicament ocupa unes 0,17 hectàrees. La resta de la zona, no excavada en aquest cas, albergaria els diferents habitatges. Es tracta d’un assentament molt semblant a uns altres que trobem a la província de Castelló, com Els Pasquals de Torreblanca, El Cormulló dels Moros d’Albocàsser, El Racó de Rata de Vilafamés, Mes del Senyor de Santa Magdalena etc.
La troballa de dues urnes amb les restes d’un home adult en un corredor de la torre suposa el primer cas conegut d’enterrament per incineració en un hàbitat i no en la necròpoli

La Incògnita d’un nou tipus d’enterrament
En la cultura ibèrica es coneixen dues tipologies d’enterraments, d’una banda el ritual de la incineració, que resulta ser el més habitual i que es practica en les necròpolis, per una altra la inhumació, utilitzat sobretot per als nounats, que es col·locaven sota el sòl dels habitatges. Com ja hem vist en el corredor de la zona I es van trobar dos gots complets, al costat del mur exterior de la torre. Una d’ella contenia restes d’ossos cremats, que pertanyien a un individu adult mentre que l’altra es va trobar totalment buida. La consideració d’adult es basa en la grandària dels fragments ossis, la consistència del teixit ossi i l’existència de tres arrels de molars totalment formades. El grau d’incineració no és uniforme, però la coloració ens indueix a pensar que va ser intensa en tots els fragments, sotmesos a una temperatura d’almenys 600 centígrads. Es tracta del primer cas documentat en un jaciment ibèric d’enterrament d’incineració dins d’un hàbitat i al costat d’una fortificació, així que sorgeix la incògnita de si només és una excepció o estem davant un nou tipus d’enterrament.
1Kylix: copa típica de la ceràmica grega clàssica semblant a un calze per a beure vi. Presenta un cos poc profund i ample amb dues anses oposades, tot això alçat sobre un peu vertical de poca altura.