Xarxa Teatre

Xarxa Teatre és una companyia de teatre especialitzada en espectacles de carrer de gran format, fundada en 1983 i amb seu a Vila-real (Espanya). Des de la seua creació, ha recorregut els 5 continents amb els seus espectacles. Les obres de Xarxa es caracteritzen pel seu caràcter festiu, pel seu to reivindicatiu, per l’ús de la pirotècnia escènica i per un llenguatge propi que parteix de les tradicions valencianes i que ha aconseguit convertir-se en universal. Després de més de trenta anys d’activitat, la companyia continua innovant en arts de carrer.

En 1983, Mireia Marqués i Manuel V. Vilanova van decidir abandonar el grup teatral amateur, Teatre Carbonaire, i fundar una companyia teatral professional. Prompte se’ls va unir Leandre Ll. Escamilla, estudiant d’art dramàtic en la ESAD València i del Col·legi Universitari de Castelló en el qual liderava el Taller de Teatre. A Castelló no existia una infraestructura teatral pel que Toni Cots (Odin Teatret) els va suggerir que investigaren en la dramatúrgia de les festes populars valencianes i intentaren crear un mercat escènic de carrer. En tot just un any d’existència van aconseguir realitzar més de cent actuacions per les festes dels pobles de la comunitat valenciana. Cada representació era un aprenentatge de les possibilitats escèniques que aportaven la gent del carrer, la pirotècnia, les tradicions, la música, els grans espais a l’aire lliure i la itinerància. Xarxa va aprendre de la seua pròpia experiència de carrer allò que els seus directors no havien estudiat ni en la universitat, ni a les escoles d’art dramàtic i la combinació de tots dos coneixements, tradició i academicisme, va obrir un camí artístic que els ha conduït a ser una companyia referent en l’art escènic d’espais oberts a tot el món.

Orígens
La tradició, punt de partida
A principis de la dècada dels vuitanta, Espanya es trobava submergida en un gran canvi social i polític que anava a canviar la mentalitat dels espanyols. L’accés a la cultura, bèstia maleïda durant el franquisme, es reclamava amb insistència i agosarats aventurers anaven a iniciar un procés de creació i difusió cultural que ha arribat fins als nostres dies. Un grup d’estudiants (universitaris i d’escoles d’art dramàtic) i de joves professors es van reunir a Castelló per a crear una companyia estable de teatre professional. En una terra sense edificis teatrals van decidir dedicar-se al teatre de carrer amb arrels tradicionals per a crear un mercat escènic que els era necessari per a consolidar el projecte. Les recentment recuperades festes populars s’anaven a convertir en el seu hàbitat de treball. Aquella nova oferta, de carrer i participativa, va ser reconeguda immediatament pel públic al qual es dirigia i va ajudar a consolidar la companyia. Inicialment es van centrar en crear espectacles infantils amb fort contingut tradicional i valencianista (La Bruixa Marruixa i La barba del Rei Barbut) per a endinsar-se immediatament en la creació d’espectacles festius per a tots els públics (El Dolçainer de Tales i Nit Màgica). Es partia de la tradició valenciana, però aquesta evolucionava a partir de conceptes dramatúrgicos que buscaven la modernitat. El text oral va deixar de ser present en les seues obres, la qual cosa els va permetre començar a exportar la festa valenciana per Espanya i per Europa. La música, la pirotècnia i la posada en escena itinerant van passar a formar part ineludible de les seues obres.

L’eclosió europea
1990 seria un any clau en l’esdevenir artístic de la companyia. Dos nous espectacles (Ibers i El Foc de la mar) aportarien una important evolució en la dramatúrgia pròpia que els obriria les portes definitivament al circuit europeu. L’evolució dràstica de l’ús de la pirotècnia va provocar crítiques en la seua terra natal on alguns no van saber entendre aquella nova proposta artística. Paral·lelament es consolidava la implantació europea. La incorporació d’un nou col·lectiu d’escenògrafs en la companyia impulsaria l’estètica i el disseny. Així mateix es consolidarien els dos camins diferents pels quals la companyia anava a transitar en el futur. D’una banda, el teatre festiu. D’altra banda, l’espectacle que plasmava la problemàtica social. S’iniciava així mateix la coproducció amb festivals internacionals, la qual cosa els permetria dotar-se de recursos financers per a crear obres d’un format totalment inusual a Espanya. En 1994 La Scéne National de Calais encarregaria un espectacle per a inaugurar el túnel del canal de la Manxa, Vés-los e Vents, que amb el pas del temps arribaria a convertir-se en l’espectacle de gran format a l’aire lliure de major implantació internacional. Per a això la dramatúrgia de la companyia havia hagut d’evolucionar cap a un llenguatge visual i poètic que tractava descarnats problemes de l’actualitat immediata: la destrucció de la mar pels éssers humans. La deambulació va deixar passe als espectacles estàtics de gran format amb una cuidada i avantguardista estètica i es va ampliar el disseny de llums i l’espectre musical.

El món és un mocador
Amb l’entrada del segle XXI, la dramatúrgia de Xarxa havia aconseguit un grau de maduresa espectacular. La companyia es va especialitzar a treballar per a grans multituds i va ser l’encarregada de realitzar els esdeveniments més destacats de la major part de festivals europeus i així mateix va començar a creuar els oceans amb assiduïtat amb un èxit tremend. A Bogotà les tres representacions de Déus o bèsties aconseguirien esgotar les entrades en les seues tres representacions en la plaça de bous La Santa María dins del Festival Iberoamericà de Teatre. Tot això els va portar a actuar per països llatinoamericans o asiàtics amb regularitat. La companyia continua realitzant un teatre visual de gran format que combina pirotècnia, escenografies, grans efectes lumínics, riquesa musical i destaca per l’innovador de les seues posades en escena i la gran acceptació dels assistents. G-178, Papers! i Llaura pacis han sigut produïts per festivals internacionals, la qual cosa ha permés a la companyia continuar realitzant espectacles de gran format en un període de crisi econòmica que ha buidat de finançament la cultura espanyola. Les obres de Xarxa Teatre fins i tot es van avançar al seu temps en denunciar els problemes que anava a patir la societat del segle XXI. En Els rates mortes (2006) es va denunciar la bambolla immobiliària, l’esclat de la qual ha provocat la gran crisi europea. En Papers! (2013) es reflexiona sobre la immigració il·legal a Europa i en Ara Pacis (2013-16) es planteja la bipolaritat de l’ésser humà entre la guerra i la pau.

Espectacles
En gira
2013-16: Llaura Pacis i Llaura Pacis II
Espectacle de gran format que es finança amb l’aportació dels festivals participants en el projecte. Les “Llaura Pacis” eren els temples que els romans de l’antiguitat clàssica construïen després de les guerres per a preservar la pau. Desgraciadament tots aqueixos temples van ser destruïts per les guerres o les intoleràncies religioses. Els horrors de la guerra es contraposen a l’alegria de la pau. La primera part de l’obra ens parla d’una societat pacífica i festiva, la segona part ens descriu una humanitat mecanitzada, violenta, cruel i destructiva. Els càntics guerrers acaben per destruir tots els assoliments aconseguits durant el període de pau.

2013: Papers!
La immigració de centenes de milers d’africans cap a Europa per raons econòmiques es contraposa amb la violència amb què se’ls rep i la posterior mercantilització d’aqueixos éssers humans per a realitzar els oficis que la resta de la societat es nega a fer. Revolució, contrarevolució i poder s’enfronten encarnadamente en un poètic espectacle. L’obra s’inspira en el G-178 (2009), creat en col·laboració amb Générik Vapeur per encàrrec de Jean Marie Songy, director del Festival de Aurillac (França). Europa es converteix en una ciutadella prohibida per als immigrants pobres els qui patiran l’explotació més inmisericorde, si aconsegueixen salvar les barreres que els impedeixen el pas. Al final, com sempre, el poder s’imposa als revoltats. Ironia, comicitat i drama es mesclen en una proposta dramàtica plena d’indignació. La incorporació definitiva de Samuel Parejo com a compositor de la companyia variarà enormement el registre musical en el qual es movia la companyia.

2009: Prosérpina
Espectacle sobre el mite grec, creat per a inaugurar el Festival de Teatre Clàssic de Mèrida amb textos de Pasqual Mas. Escenes i pirotècnia aèria, grans projeccions murals, mapping i escenes cinematogràfiques d’animació es van incorporar a la nova estètica del col·lectiu. L’obra va ser posteriorment representada per diversos festivals europeus.

2006: Els rates mortes
El pintor belga James Ensor va ridiculitzar en els seus quadres a principis del segle XX als poderosos i els feia desfilar com personatges de carnestoltes mostrant les seues misèries. L’estètica carnavalesca i la sàtira sobre els poderosos va portar a Xarxa Teatre a concebre un espectacle en què els ninots eren passejats per la ciutat muntats en un gran vàter per a posteriorment ser cremats com ninots de carnestoltes en la foguera de les vanitats. Personatges ridículs desfilen orgullosos de les seues deficiències davant els assistents.

2002: Tombatossals
A partir de la novel·la d’idèntic nom de Josep Pasqual Tirado de 1930 Xarxa va muntar un gran espectacle de teatre de carrer incidint sobretot en el missatge pacífic i ecologista de l’obra i deixant en segon pla la suposada migració per a construir la ciutat de Castelló. Grues, escenaris, mòbils i estàtics, i dissenys amb figures de foc real s’anaven a incorporar definitivament al disseny de la companyia.

2000: Déus o bèsties
Una de les preguntes que rondava contínuament pel cap dels directors de Xarxa Teatre era per què hi havia una cultura popular entorn del bou brau quan aquest s’havia extingit en tota Europa per culpa de la seua feresa. Les respostes que trobaven anaven sempre entorn de tòpics que no els convencien. Finalment van accedir a llibres sobre la història de les religions en la península ibèrica que els van aportar la informació que requerien sobre el déu bou dels ibers i la seua pervivència en les festes populars espanyoles i portugueses. Es va concebre un espectacle sobre una bastida de 10 metres d’altura en el qual es plasmava l’evolució del concepte del bou: d’animal, va passar a déu per a tornar a convertir-se en animal. Com un gran tríptic la bastida anava canviant contínuament les escenografies en les quals es narrava la història del bou brau. La pirotècnia va ser dissenyada com un altre element que ajudara a transmetre el missatge de l’obra pel que es va encunyar el terme de pirotècnia narrativa. La música, original de Bernat Pellicer i Jaume Gosàlbez, era interpretada en directe i comptava amb la incorporació de nous instruments.

1994: Vés-los e Vents
Després de l’èxit europeu dels seus anteriors espectacles la Scéne National de Calais va encarregar a Xarxa Teatre un gran espectacle per a inaugurar el túnel sota el canal de La Manxa, que havia de realitzar-se en el port de la ciutat francesa amb abundant pirotècnia i escenes altament visuals. Xarxa va concebre Vés-los e Vents, inspirat en el poema homònim del poeta medieval valencià Ausiàs March. L’obra narra el viatge imaginari d’uns argonautes que parteixen de l’antiguitat a recórrer el món. La narració recorre a gran velocitat el pas del temps i mostra com la destrucció marina que està realitzant-se acabarà també per destruir als éssers humans en el futur. L’obra va comptar amb Pasqual Arrufat, Carles Abad, Amat Bellés i Marcelo Díaz en la realització de l’escenografia i la direcció i composició musical d’Angel Lluís Ferrando. 18 músics interpretaven originalment la música en directe encara que posteriorment la música seria gravada per a facilitar que l’obra girara per tot el món. Després de 20 anys d’estar en cartell l’obra s’ha convertit en un dels espectacles de gran format més representats per tot el planeta.

1990: El Foc de la Mar
Evolucionar les tradicions no sempre és comprés per totes les persones. El foc de la mar proposava canviar l’estètica del món de les falles i l’ús tradicional de la pirotècnia no aèria de les terres valencianes. La posada en escena va passar d’intentar involucrar als espectadors, fins i tot a pesar seu, a permetre que qui no volguera mantinguera la distància de seguretat que considerara adequada. L’obra va deixar de ser una animació pirotècnica itinerant per a passar a ser una desfilada pirotècnica coreografiado. La falla va ser dissenyada per Amat Bellés, inspirant-se en l’estètica de Joan Miró, i construïda per Joan Ninot, “El Xufa”. Les estructures mòbils van ser ideades per Pasqual Arrufat. Es mantenia la música en directe, però es va augmentar el nombre d’integrants de la banda.

1990: Ibers
Ibers va ser un espectacle que es va trobar en terra de ningú. Malgrat ser una producció teatral d’èxit notable la companyia va haver de retirar-ho. El motiu va ser que les obres de gran format, Nit Màgica i El Foc de la mar, eren programades amb assiduïtat per tota Europa pel que calia disposar de dates per a donar el servei que els festivals europeus requerien. L’obra es va retirar ja que la companyia va apostar per obrir-se un mercat internacional. En aquells anys a Espanya només es parlava del descobriment d’Amèrica i de les bondats d’aquest. Xarxa va voler mostrar la pèrdua de civilitzacions ancestrals durant el procés de colonització europea. L’argument mostrava a uns colonitzadors que de sobte descobrien una societat antiga, la ibèrica, que acabaven destruint en el seu afany d’apoderar-se de les riqueses d’aquella gent primitiva.

1989: Nit Màgica
Nit Màgica es va confeccionar amb un procés de creació singular. Es va confrontar als espectadors amb els usos pirotècnics ancestrals dels valencians: bous de foc, estructures estàtiques de pirotècnia amb dibuixos geomètrics, carretons, pirotècnia de mà… La imaginació dels creadors s’experimentava amb la resposta dels espectadors. Cada representació aportava novetats i correccions que feien avançar la perfecció de l’espectacle. Es tractava d’un “correfocs” en el qual calia involucrar als assistents encara que aquests tingueren por a les espurnes. Cap espai al voltant de l’actuació havia de ser considerat com un lloc segur en el qual els dimonis no entraran. Allò desconcertava inicialment als espectadors, que no obstant això acabaven involucrant-se plenament en el joc que se’ls proposava. Paral·lelament s’avançava en les mesures de seguretat de l’espectacle el que va facilitar la seua exportació cap a la resta del món.

1986: El Dolçainer de Tales
Continuant amb el binomi festa/teatre que anava a caracteritzar a la companyia mitjançant alguns dels elements més significatius de la cultura popular i de les festes tradicionals del País Valencià, Xarxa Teatre va centrar la seua atenció en la dolçaina, que durant els últims segles havia caracteritzat la música festiva valenciana. Per això l’espectacle narra les festes valencianes de finals del XIX amb l’arribada del dolçainer durant el matí i acaba amb les “albaes” a mitjanit. Pel camí s’han celebrat balls de capgrossos, carreres de cavalls, bous pel carrer, la lluita de l’àngel i el dimoni, sermons, discursos, balls de gegants i revetla. Aquesta potser és l’obra més rigorosa a nivell etnològic de la companyia.

1985: La barba del Rei Barbut
Espectacle infantil. Seguia la proposta dramatúrgica de l’obra anterior, però en haver augmentat les possibilitats econòmiques de la companyia es va dotar a l’espectacle de més mitjans materials. L’obra es va convertir igual que l’anterior espectacle en un “best seller” inusual en aquells anys.

1983: La Bruixa Marruixa
Espectacle infantil. La Bruixa Marruixa va ser la primera obra que va realitzar la companyia Xarxa Teatre. Va ser un èxit clamorós que va iniciar un nou circuit teatral per les terres valencianes: les festes. Era un espectacle que recuperava contes, personatges i cançons de la tradició oral valenciana, que estaven en el record de les persones majors i que corrien el perill de perdre’s. Amb més de 400 representacions realitzades en tres reposicions va ajudar a trobar el nou mercat escènic, les festes majors, que el col·lectiu anava buscant.

Esdeveniments destacats
2017: Nit Màgica ” Fringe Festival Gwanju- Corea del Sud
2015: Soldats per la pau. Bosa, Bogotà (Colòmbia).
2015: Magdalena Vitol. Castelló. Teaser: [8] 2014: La Nuit dónes épouvantails. Morges (Suïssa).
2012: Nit Màgica de foc i alegria. Bosa, Bogotà (Colòmbia).
2010: G-178. Galeria: [9] 2010: Hannibal, la traversé dónes Alps. Voiron (França)
2008: Arribada i Mort del Carnestoltes de Vinaròs
2008: Univers Special. Castelló. Vídeoclip: [10] 2008: Àgora. Vila-real. Vídeoclip: [11] 2007: El viatge imaginari. La Nucia
2007: Enterrament de la sardina. Múrcia (2007, 2004 i 2003)
2007: Inauguració de l’Hotel Westin. València
2006: Prohibit banyar-se. Logronyo. Vídeoclip: [12] 2006: Terra de Goig. Pots. Vídeoclip: [13] 2003: El Quixot somia de nou. Madrid. Vídeoclip: [14] 2003: Ostentació del Capità Moro. Alcoi
2002: Elx, un llegat de cultures. Elx
2001: La Torre de la Vega. Torrelavega
2000: La porte de l’an 2000. Saint Raphaël (França)
1999: El ball dels rates mortes. Oostende (Bèlgica)
1998: Benvinguts als estavelles. Vila-real
1998: Sant Pere, per sempre. Grau de Castelló
1998 : Magdalena Vitol. Castelló
1996 : València, la llum de la Mediterrània. València.
1991: Hisse Project. Carnestoltes contra la guerra. Vinaròs.
Òpera
2007 : La Filla del Rei Barbut. Castelló.

Teatre Festiu
La intensa relació que Xarxa Teatre ha mantingut amb els organitzadors de les activitats festives ha comportat la seua presència estable en algunes festes populars declarades d’interés tradicional, turístic, nacional i internacional. Des de principis del segle XXI Xarxa Teatre és la responsable de la posada en escena del Desembarcament Moro de la Vila Joiosa, festa declarada d’interés turístic internacional, en la qual es realitza una naumaquia amb més de 30 embarcacions i la participació de milers de persones en la batalla. La Nit Màgica de Xarxa s’ha consolidat com a part integrant d’algunes poblacions valencianes com Castelló, La Pobla de Farnals o Xàbia on és programada des de fa més de 25 anys. Les cavalcades han sigut també un motiu d’inspiració artística amb la creació de prop d’una dotzena de comparses específiques i fins i tot la creació d’una cavalcada, Tombacarrers, que ha sigut part integrant de les festes de Castelló durant 20 anys. Així mateix, Xarxa ha creat espectacles especials per a festes com el pregó de Saragossa, el Magadalena Vitol, per a clausurar les festes de Castelló, o actes festius en Torrelavega, proclamació de reines a Xàbia i Castelló, el Festival Magdalena Circus a Castelló…

Produccions internacionals
L’èxit internacional de Xarxa Teatre només pot entendre’s des del supòsit que han sigut els grans festivals internacionals els qui han finançat i encarregat una gran part de les seues produccions. Per això els espectacles de la companyia tenien un format impossible de produir per a la major part de companyies espanyoles. Entre les produccions internacionals cal citar:

1990: El foc de la mar. FAR Morlaix (França)
1990: Falles. Festival Els Inattendues de Maubeuge (França)
1994: Vés-los e Vents. La Escéne National de Calais (França). Espectacle inaugural del túnel sota el canal de la Manxa.
1999: El ball dels rates mortes. Oostende Aan Zee Festival (Bèlgica).
1999: Carolus V. Festival de Gent (Bèlgica)
1999: Le pecheur Raphaëloise et la princesse. Port de l’année 2000 en Saint Raphaël (França)
2003: Participació en el projecte Odissea 2003. Institut Internacional de Teatre del Mediterrani. (Es va actuar a bord d’un vaixell de l’armada romanesa a Romania, Grècia, França, Espanya, el Marroc, Algèria, Tunísia, Malta i Líbia)
2003: Anges et demons. Fête dónes Flambarts, Dreux (França)
2004: Festa de la primavera. Lilla (França), capital cultural europea.
2005: Falles. Festival Sete sou, Sete luas de Santa María dóna Feira (Portugal)
2006, 10, 12, 14 i 16: La nuit dónes épouvantails. Morges (Suïssa)
2009: G-178. Festival Éclat d’Aurillac (França). En col·laboració amb Générik Vapeur.
2010: Hannibal, la traversée dónes Alps. Biennal dónes jeunes créateurs de Voiron (França)
2012: Nit Màgica de Foc i Alegria. Festival Invasió Cultural de Bogotà (Colòmbia). En col·laboració amb Tchyminigagua.
2013: Llaura Pacis. Festival Cervantino de Guanajuato (Mèxic). En els anys següents se sumarien a la producció de l’obra: La nuit dónes épouvantails, Morges, Suïssa, el Festival Viva Vaig citar, Sotteville Els Rouen (França) (2014) i el Festival Internacional de Suwon (Corea)(2015).
Altres activitats
Festival de Teatre de Carrer de Vila-real
En 1988 Xarxa Teatre va crear el Festival de Teatre de Carrer de Vila-real que va dirigir durant sis anys. Durant aqueix període de temps va programar a les principals companyies de teatre de carrer d’Espanya i va iniciar la presentació de companyies teatrals europees. El Festival estava immers dins de les festes patronals de maig de la ciutat el que va facilitar la massiva assistència d’espectadors i ho va consolidar. El Festival ha vingut mantenint-se en actiu des de llavors. L’aportació de la companyia, en aquells moments del postfranquismo, no sols es va limitar a programar el festival, sinó que va assumir els rols de producció i finançament d’aquest. El desbordant èxit internacional que Xarxa va aconseguir partir de 1994 va obligar la companyia a desvincular-se de l’organitza