Pujolet de Santa

Assentament rural de l’època romana imperial
En el terme municipal de l’Alcora, al costat de l’actual carretera CV-190, emergeixen les restes d’un jaciment situat en el cim del Pujolet que domina el pla de Santa, un assentament romà imperial de tipus rural que, per la seua gran extensió i la troballa de pedres de molí i diverses sitges actualment cobertes, és probable que tinguera una importància destacada com a centre agrari. El jaciment de Termes de Santa, que pren nom de la partida on està situat, forma una xicoteta elevació artificial en les proximitats de la qual es van trobar inscripcions funeràries, la majoria d’elles perdudes..Totes les estructures documentades presenten característiques formals i tècniques totalment homogènies, la qual cosa ha permés establir la seua adscripció a un mateix moment cultural, l’època romana.

Aquest assentament es troba en un punt estratègic on es produeix la unió del Camí dels Bandejats, via històrica que discorre de sud-est a nord-oest travessant la meitat aquest del terme municipal de l’Alcora i per la part oest-sud-oest del jaciment. A l’Oest s’uneix amb el Camí de Vilafamés. Aquest encreuament de camins es coneix tradicionalment com Creu de Santa.

Els treballs es van iniciar amb la realització de 16 sondejos arqueològics distribuïts en les zones amb presència de materials arqueològics documentada durant els treballs de prospecció. Les tasques també van abastar una sèrie de sondejos relacionats amb el traçat de la via històrica coneguda com Camí dels Bandejats. En funció dels resultats positius de l’excavació arqueològica en quatre dels sondejos, es va ampliar l’àrea d’actuació fins a arribar als 3.230 m² de superfície total excavada. El xicotet altell sobre el qual s’estableix l’assentament es va veure afectat fa dècades per obres de abancalamiento per a la plantació d’ametlers i oliveres i, més recentment, va ser totalment anivellat per a transformar les finques. La remoció de terres va generar la mescla dels materials arqueològics, entre ells abundants materials de construcció i gran quantitat de fragments de dolia.
Termes completament excavades
La zona pròpiament termal, amb una extensió de 175 m², es limita al sector aquest de l’edifici, va ser excavada íntegrament entre finals del 2003 i començaments de 2004 i està composta per sis dependències amb funcions diferents, però totes interrelacionades. La seua data de construcció s’ha situat entre els segles I i II d.n.e. La primera sala, orientada al nord, correspon al vestíbul, amb una superfície de 18,2 m², a la qual s’accedeix a través d’un estret i llarg corredor (13 x 1,15 m.). En el seu flanc oest es van trobar dues piscines d’aigua freda que conserven el paviment i el revestiment de les parets, mentre que en el seu flanc nord es van trobar dues noves estades que van poder formar part del complex dels banys.
La partida de Santa a l’Alcora es coneix històricament per la gran quantitat de troballes d’època romana, entre els quals destaquen les diferents inscripcions funeràries actualment desaparegudes

La segona dependència de planta rectangular (12 m²) estava dedicada probablement al caldarium i una altra contigua, al tepidarium (8,2 m²), hipòtesi confirmada per la presència de part del hypocaustum, el qual se situava davall del paviment com a sistema de calefacció. L’energia tèrmica es generava a través d’un forn a llenya, praefurnium (12,4 m²), que es troba just en el costat aquest de les sales calefactades. Des d’allí la calor es distribuïa davall d’un fals sòl elevat pels suspensurae, o pilars de rajola, que en el Pujolet de Santa arriben a una altura de quasi 60 cm.
A l’oest del vestíbul s’obri el frigidarium i, en la zona sud, un altre espai de planta quadrangular de 30,7 m², dividit en quatre apartats, que correspon a la natatio.
En la construcció dels banys es van seguir pel que sembla plans lineals simples i el model típic de la termes romanes. De fet, el vestíbul actua com a eix organitzador del conjunt termal: les sales calentes van ocupar el flanc occidental mentre que les estades fredes (frigidarium i natatio) es van situar en el flanc oriental.
L’assentament té un sol nivell d’ocupació, però en alguns ambients es registra un segon moment constructiu que va servir per a ampliar els banys o redistribuir altres estades

Quant a la cronologia de la termes, s’han distingit dues fases constructives, una entre el segle I i II d.n.e. que correspon al moment de l’alçament i una altra relacionada amb les obres de reforma en l’estada del vestíbul dels banys entre l’II i l’III d.n.e. Es van amortitzar els fonaments de mur mampuesto amb un potent farciment de terra argilenca, sobre aquest nivell es va disposar el paviment de opus tessellatum i es van alçar els murs encofrats del vestíbul i del hypocaustum. Finalment, la decadència es donaria entre els segle IV i V d.n.e., a la qual va succeir el progressiu abandó del jaciment. Les restes de mosaic presents en la part oest del vestuari són molt escassos però es poden observar algunes porcions. Així, adossada al mur hi ha una banda emmarcada d’orles vegetals amb diferents grandàries de tessel·les acolorides i amb un dibuix de dues sandàlies en el centre, amb referència potser a la necessitat de descalçar-se abans d’entrar en els banys.
Àrea de banys i serveis
El procés d’excavació arqueològica en la part del jaciment afectada per les obres de la variant de la CV-190 ha permés documentar un conjunt d’estructures de murs i una sèrie de nivells estratigràfics que han aportat suficients dades per a plantejar la correcta interpretació i cronologia de les restes.
En la zona sud, les fonamentacions de mampuesto eren el tancament perimetral d’un espai en el qual es trobarien les dependències dels banys i un possible ambient de serveis. En línies generals, aconsegueixen una altura de 15 a 20 cm. Aquesta zona del jaciment ha sigut excavada només en part, però fins al moment s’han documentat mitja dotzena d’apartats diferents. Potser alguna de les estructures estava destinada a cura de les instal·lacions termals i les estades annexes, a albergar el combustible. Els sectors nord i est i la part més oriental del sector sud de l’excavació estan determinats per la presència de potents nivells de farciment que amortitzen la depressió descrita pel terreny natural i, en altres casos, s’utilitzen per a reblir grans fosses excavades en el subsòl geològic, argiles i calcàries, sobre les quals es consoliden diversos dels murs.

Peces de ceràmica, vidre i claus de bronze i ferro
La major part del material trobat procedeix de nivells d’abocaments creats en alguns casos per l’amortització de la depressió del terreny i, en uns altres, per a reblir fosses excavades en el subsòl.
La troballa de diverses sitges i pedres de molí apunta a la seua importància com a centre agrari de l’època

Entre els fragments recuperats destaquen les importacions de terra sigillata, ceràmica comuna d’origen africà i plats-tapadora. Al costat d’aquestes peces hi ha també exemplars de terra sigillata hispànica i itàlica, així com gran quantitat de fragments de ceràmica comuna, de cuina, vidre, claus de bronze i de ferro i abundant fauna (sobretot ovelles i cabres, cavalls, porcs, cérvols i, en menor mesura, gossos i microfauna diversa). La naturalesa d’aquests farciments i l’estudi de les restes de cultura material trobats en el seu interior apunten al caràcter d’abocador de terres i elements procedents del propi assentament romà. La datació d’aquests abocaments ens la proporciona la terra sigillata Clara D (finals del segle IV-principis del V d.n.e.). La resta de material ceràmic es compon sobretot de fragments de terra sigillata hispànica i, en menor mesura, itàlica, fragments de parets fines i de ceràmica campaniense i clara d’ou. Més residual és la ceràmica adscrita culturalment al Bronze Final o al Ferro Antic, que apareix mesclada també amb material ibèric.
Construcció a un mateix nivell
Els estrats de construcció són poc freqüents en el jaciment de Termes de Santa ja que quasi totes les construccions arranquen des del nivell natural de base. Només es documenta en els banys, com a l’habitació contigua al vestíbul dels banys, el hypocaustum i en el corredor d’entrada a aquests, on els fonaments estan construïts sobre una acumulació de terra de composició argilenca i gran quantitat de pedres la finalitat de les quals era equiparar el nivell de sòl amb el de les altres estades amb les quals està relacionada.
1 Dolium: atifell de cantereria de l’antiga Roma, similar a una gerra, usat per emmagatzemar i transportar aliment.
2 Caldarium: bany d’aigua calenta i vaporosa utilitzat en el complex dels termes romanes.
Poden arribar fins als 60 graus centígrads.
3 Tepidarium: banys d’aigua temperada, entre els 25 i els 30 graus centígrads, calfats pel hypocaustum.
4 Hypocaustum: terme grec que significa “calefacció dónes d’avall”. Era un sistema de calefacció
del sòl, inventat o perfeccionat per l’enginyer romà Cayo Sergio Orata i utilitzat en els termes de l’Imperi Romà.
5 Praefurnium: terme que a la Roma antiga designava la càmera de combustió d’un forn.

6 Frigidarium: banys d’aigua freda.
7 Natatio: piscina de natació situada en els complexos termals.
8 Opus tessellatum: tècnica utilitzada en la creació de mosaics grecs i romans en la qual s’empraven
tessel·les majors de 4 mm.
9 Terra sigillata: expressió llatina que significa “terra (o ceràmica) segellada”, referida a un
característic tipus de ceràmica romana de color roig brillant. La seua cronologia abasta des del segle I a.n.e.fins a mitjan segle III, aproximadament.​
10 Ceràmica campaniense: terme utilitzat per a identificar un grup de producció cerámicaelaborada amb vernís negre que es fabricava a Campània, Lazio, Etruria i Sicília però que es difon entoda la part occidental del Mediterrani. La seua cronologia se centra entre finals dels segles III i I a.n.e.​