Sant Joaquin de la Menarella

La necròpoli de Sant Joaquim de la Menarella es troba en la serra de la Menarella, entre les províncies de Castelló i Terol. Va ser construïda en un altiplà sobreelevado de 720 m² a 1085 metres d’altitud i té una posició geogràfica molt rellevant perquè és un punt d’encreuaments de camins cap a Forcall (nord-sud) i la Serra de Gúdar (aquest-oest).

Abans de realitzar el parc eòlic d’aquesta zona es van dur a terme diferents intervencions de prospecció, excavació, estudi i finalment la posada en valor dels jaciments trobats per part d’un equip multidisciplinal compost de professionals del patrimoni. En aquesta zona en concret es van documentar 28 estructures i 20 depòsits funeraris en els quals van ser col·locats un total de 90 individus, segons el ritu de la incineración1, durant els segles VII i VI a.n.e.

Al primer grup corresponen 5 estructures i possiblement altres 2 però en un estat de conservació molt erosionat per la qual cosa és difícil esbrinar-lo. El millor exemple d’aquesta tipologia el trobem en la denominada E1, la qual té una planta circular de 3,44 m de diàmetre i una cambra rectangular excèntrica. Per a construir-la es van utilitzar pedres calcàries locals de diferents dimensions i terra. En un punt concret de la part interior es van col·locar unes lloses verticals formant la cista on es va localitzar una urna cinerària amb restes d’incineració i part de l’aixovar (2 gotets de ceràmica i alguns objectes de bronze). El sòl de la cambra es va realitzar amb un empedrat de petit i mitjana grandària i la porta es tanca continuant amb la construcció del mur perimetral i emplenant l’espai intermedi. Finalment, es presumeix que tota aquesta estructura podria anar coberta amb lloses i al costat d’aquests túmuls hi havia diversos depòsits funeraris. Es tractava d’una xicoteta construcció de forma circular o el·líptica que en alguns casos es recolzava en la paret exterior d’aquests.

La segona tipologia s’inclou en les estructures E4, E5 i E6. Encara que presenten variabilitat en la seua forma, respectivament són: circular de 6,94 m de diàmetre, doble i circular simple de 3,22 m de diàmetre. De fet, la número 4 resulta ser la major de la necròpoli. Presenta un sòcol exterior construït a través d’un mur extern i la part interna està farcida amb pedres de diferents grandàries i terra. Encara que el sistema de construcció s’assembla al de l’estructura anteriorment esmentada (E1), hi ha varis loculi adossats a les seues parets. Es diferencia per no tindre una cambra i per la presència d’una cista lleugerament excèntrica i formada per lloses col·locades en posició vertical.
Singular necròpoli amb més de 40 estructures utilitzades durant els segles VII i VI a.n.e.
La tercera tipologia s’ha documentat en 9 estructures i en general es caracteritza per tindre una planta quadrangular amb sòcol exterior i cambra interna. Dins d’aquest format hi ha a més dues variacions: una no presenta sòcol i té una cista adossada al seu exterior i l’altra és massissa i el seu sòcol s’estableix sobre una base circular (E28). Per les restes trobades en les ensulsiades de les cambres i per alguns conservats encara in situ, també se suposa que la parets de la cara interna estaven recobertes de fang. Finalment, cal esmentar que la coberta de la cambra degué estar formada per lloses planes i elements estructurals com a cairats de juníperus, sabina o ginebre (segons els resultats obtinguts a través de les proves antracológicas2).

Aixovars associats a les estructures funeràries
Durant les excavacions es va recollir i va documentar un nombre elevat de recipients funeraris i gots d’ofrenes. Un estudi posterior ha permés organitzar aquests objectes en tres tipologies: urnes fetes a mà; tapadores; gots xicotets per a ofrenes i contenidors realitzats a torn. En línies generals podem indicar algunes característiques comunes en aquestes peces: l’argila utilitzada sembla ser la mateixa, la seua procedència és local i bastant depurada. A més, després de la cocció, se’ls aplicava un engobe —que va poder ser roig, ocre o marró— en una de les dues superfícies. No s’han trobat casos de decoració pictòrica però sí alguns amb elements aplicats i escassos exemplars de grafit, incisions i impressions. Durant l’estudi del material ceràmic trobat, els investigadors també van decidir agrupar-lo segons els seus aspectes comuns. Així, tenim gots fets a mà dividits en 8 tipologies diferents: tapadores amb 5 variacions en les seues formes; gots d’ofrenes de 4 tipus i les seues variacions (encara que no són molt nombrosos la seua cronologia abasta mediats del segle VII i primer quart del segle VI) i finalment els gots a torn. A aquests s’afigen dos grans conjunts, en el primer estan les peces d’influència fenícia com els pithos3 (datats en el segon i tercer quart del segle VI a.n.e.) i en el segon els tipus que s’assemblen més a les tinajas ovoideas del món ibèric del 575-550 a.n.e.
Àrea sepulcral construïda en un altiplà a 1085 metres d’altitud

Juntament amb els contenidors, dins del material recuperat en la necròpoli es van trobar nombrosos objectes en bronze (en la seua majoria braçalets i polseres de tipologia molt variada que van poder ser llises o portar incisa una decoració geomètrica simple o complexa). També hi ha objectes circulars tancats com a comptes de collaret i alguns oberts de grandàries variades com a pendents, penjants i fíbulas.
Ritual funerari: incineració
Tots els rituals funeraris documentats en Sant Joaquim de Menarella segueixen un procés comú que consisteix en la cremació en pira del cadàver fins a reduir-lo a xicotets fragments en el ustrinum —que en aquesta necròpoli en concret s’ha identificat entre les estructures E4, E16 i E26 per la presència abundant de cendres sobre un llit de pedres (indici d’una deposició secundària)—. Una vegada acabada aquesta primera fase, les restes es col·locaven dins de contenidors ceràmics o directament en terra (loculi). Sembla no haver-hi una distinció tipològica entre els gots utilitzats per a guardar les restes i l’aixovar d’acompanyament.
Ritual funerari: cremació en pira dels difunts a una temperatura de 600°

A partir de l’anàlisi antropològica també sabem que les restes gose-us es van cremar a una temperatura que aconseguia uns 600° i fins al dia de hui s’han identificat uns 90 individus (entre els quals hi ha un cas d’un menor de 12 mesos, adolescents entre els 12 i 20 anys i adults). A causa de l’estat de conservació tan deteriorat és difícil esbrinar el sexe de les restes. També resulta complex establir l’associació dels contenidors i la tipologia dels túmuls amb el nombre d’individus enterrats a causa d’un possible fenomen erosiu postdeposicional que ha generat una dispersió del material.

No obstant això, podem realitzar alguns comentaris en aquest sentit. En les estructures circulars amb cista es va documentar un individu i en algun cas dos. A ells s’associa la presència d’un sol recipient o de varis, juntament amb un aixovar d’objectes metàl·lics de bronze. Adossats als túmuls hi ha enterrament en loculi, el número del qual pot variar entre 1, 2, 3 o 6 i on es van depositar les restes òssies sense cendra recuperats després del ritual funerari. A vegades, s’afegia l’aixovar metàl·lic.

En canvi, en les estructures quadrades trobem conjunts més nombrosos d’objectes associats, encara que no sempre hi ha relació directa amb el nombre de difunts. En les E12 i E19 s’ha documentat un enterrament individual acompanyat de 5 gots, una tapadora i un conjunt metàl·lic amb peces en bronze i ferro en el primer cas i un difunt amb 5 gots, 4 tapadores, fragments d’altres 15, juntament amb restes de bronze, ferro i un moll de fíbula en el segon. En algunes estructures també cal assenyalar la presència d’ofrenes de tipus orgànic com ovicaprinos, bovins i suidos.
S’han documentat un total de 90 individus: Un lactant, adolescents i adults

Tossal de la Menarella: Restes d’habitació del Bronze Final
Altres vestigis arqueològics es van trobar en la zona oest de Tossal de la Menarella on es van localitzar restes d’una habitació del Bronze Final. De fet, van aprofitar la condició del terreny per a realitzar estructures negatives en el sòl: 7 cubetes (datades entre els segles IX i VIII a.n.e.) i una sitja (època ibèrica). Quant a la seua interpretació i funció, es creu que es tracte del fons d’una cabanya o d’estructures emprades com a abocadors. Aquesta hipòtesi es formula a causa de factors que abasten aspectes com: les dimensions de les cubetes, la presència d’elements constructius i empremtes d’elements sustentantes, entre altres. En els farciments que cobrien les cubetes es van traure a la llum nombrosos fragments de ceràmiques associades a la Cultura de Camp d’Urnes i restes de fauna: ovicaprinos (Ovis àries i Capra hircus); bovins (Bos Taurus); suidos; escasses restes d’èquids (cavall); gos (Canis familiaris); cérvols (Cervus elaphus); gat muntés (Felis sylvestris) i conill (Oryctolagus cuniculus).

Totes les informacions adquirides ens ofereixen un testimoniatge sobre l’economia de les societats del Bronze final en aquesta zona. Observem la presència de tota la cabanya ramadera però al mateix temps la utilització d’alguns d’aquests animals com a força de treball. Es demostra la realització d’activitats metal·lúrgiques (a través de la troballa d’un motle per a la fabricació de destrals de bronze) i de tasques agrícoles per la documentació de dents de falç amb pàtina de cereal i molins de mà.