Via Augusta

Home
/
Via Augusta

Via Augusta

.
Vista general
.

Via Augusta

Benlloc País Valencià / Comunitat Valenciana Espai Cultural

Sobre

Una imponent via de comunicació que recorre tota Espanya

Els romans van ser els primers a crear un sistema de comunicació que, a més de facilitar els desplaçaments, permetia un estret control administratiu, polític i militar dels territoris conquistats i la consolidació del seu poder. Tant, que van arribar a construir 140.000 km de calçades entre Europa, Àsia i Àfrica. Per descomptat, aquest sistema tenia com a centre la ciutat de Roma i a partir de la mateixa s’articulava una xarxa de carreteres que passava per totes les seues províncies. Va ser a partir de l’emperador Augusto, a la fi del segle I a.n.e., quan va començar aquesta reforma territorial de les províncies d’Hispània, amb el disseny d’una àmplia xarxa viària.

Vía Augusta / Benlloch / Castellón / Spain
by AD&D 4D
on Sketchfab

Una de les principals calçades d’aquesta època va ser la denominada Via Augusta. Possiblement, durant l’últim viatge d’Augusto a la Península en els anys 16-13 a.n.e. es va dissenyar un ambiciós projecte de reorganització de les províncies hispàniques, en el qual va tindre un lloc destacat la construcció d’aquesta artèria, que té una extensió aproximada de 1.500 km i travessa tot el territori peninsular, des dels Pirineus fins a Cadis, vorejant el Mediterrani. Quant a la seua edificació, els miliarios (columnes de pedra arenisca o calcària) que es van col·locar sistemàticament en tot el seu recorregut entre els anys 8 i 2 a.n.e. ens permeten plantejar-nos la hipòtesi de la seua construcció en dues fases. La primera començaria des del Summus Pyrenaeus fins a Castulo (Jaén) i l’altra, des d’aquesta ciutat fins a Gades (Cadis).

Estructures de les calçades romanes

Les vies romanes es van dissenyar tenint en compte els vells camins ibèrics existents en la Península. De fet, la seua utilització va resultar fonamental per al desenvolupament de ciutats com Valentia (València), Saguntum (Sagunt), Lucentum (Alacant) i Saetabis (Xàtiva). Una vegada que els romans triaven el trajecte que havia de seguir una calçada, els agrimensors, que eren els responsables d’aquesta tasca, mesuraven i assenyalaven el seu traçat i, posteriorment, s’excavava la terra per a alliberar la zona interessada.
El sistema constructiu d’una calçada romana era molt complex. Gràcies als estudis arqueològics, sabem que es marcaven dos solcs paral·lels i s’excavava l’espai que quedava al mig, fins a aconseguir la roca o terra ferma. A continuació s’omplia el buit amb algunes de les següents capes o amb totes elles: statumen, formada per grans pedres; rudus, de pedres de grandària mitjana; nucleus, d’arena, i pavimentum, grans lloses planes que formaven el paviment.
La Via Augusta travessa 280 km de les províncies de Castelló, València i Alacant, encara que nombrosos trams es troben en mal estat de conservació a causa de l’abandó i la construcció de noves infraestructures

Són tres els tipus de calçades que coneixem: de terra, de grava i pavimentades. Per descomptat, abans del seu plantejament els tècnics tenien en compte diferents factors, entre ells la condició natural del terreny i el pendent, i aprofitaven els trams amb llargues alineacions rectes. L’amplària mitjana de la calçada era d’entre quatre i sis metres, encara que hi ha excepcions que aconsegueixen de 10 a 14, mentre que les voreres, que únicament es construïen prop de les ciutats, tenien una amplària de tres a 10 metres per cada costat. Encara es conserven alguns d’aquests trams que han mantingut fins a l’època moderna la denominació de Camí Romà, Via Romana, Calçada Romana… fins a la construcció en el segle XIX de les carreteres.
Per a assenyalar les distàncies del camí, els romans col·locaven en la vora miliarios, que marcaven la distància entre ells, de 1.481 m, equivalents a un milia passum (un miler de passos). En la seua superfície portava inscrit el nom del constructor o restaurador de la via, la denominació d’aquesta i la distància des del punt de partida o d’arribada (caput o terminus viae).
L’emperador Augusto va idear l’artèria, que s’estén al llarg de quasi 1.500 quilòmetres per la península Ibèrica

La Via Augusta a la Comunitat Valenciana

La Via Augusta travessa 280 km a les províncies de Castelló, València i Alacant, des del riu Sénia, en el límit amb Tarragona, fins a la Font de la Figuera. A partir d’ací continuava en un tram de 170 km per la província d’Alacant que segueix la vall del riu Vinalopó per les mansiones1 d’Elx (llici) fins a arribar a Cartagena (Carthago Nova). En els últims anys la llavors Conselleria d’Infraestructures va elaborar un pla director que pretenia recuperar la calçada i el seu recorregut, amb treball d’identificació del traçat romà, a causa de les transformacions que ha patit i al seu progressiu abandó. Per aquest motiu, hui dia ens trobem amb tres nivells diferents de conservació: hi ha trams en estat d’abandó, uns altres l’ús del qual pot ser compatible amb la recuperació i, finalment, aquells que han sigut emprats com a autopista, carretera i autovia. Sens dubte, aquest projecte podria posar en valor la importància històrica de la Via Augusta i tindre una continuïtat en el futur.
L’amplària mitjana de la calçada era d’entre 4 i 6 metres, i les de les voreres, que únicament es construïen prop de les ciutats, de 3 a 10 metres per cada costat

Miliarios i itineraris

Hi ha dues fonts escrites que proporcionen informació sobre les vies romanes en territori valencià: els miliarios i els itineraris. En terres valencianes s’han trobat 24 miliarios, 19 d’ells entre Traiguera i Castelló. Alguns han sigut trobats in situ i un concretament ho va ser durant les obres d’ampliació de la carretera de Vilanova d’Alcolea en 1992. Estava situat al costat del Barranc de la Carrasqueta, en l’àrea arqueològica del jaciment romà de l’Hostalot (Vilanova d’Alcolea). Aquest ha sigut identificat amb l’estació de Ildum, citada en tots els itineraris de la Via Augusta, i localitzada a 100,7 milles (68 km) de Saguntum i a 111,6 milles (75,4 km) de Dertosa. Es tracta d’una columna d’arenisca amb base quadrada, en bon estat de conservació, que mostra un text distribuït en huit línies de diferent longitud. Presenta una dedicatòria a un emperador, del qual esmenta els seus títols i magistratures, el topònim de la Via Augusta i el número corresponent als milia passum. Aquest miliario se sol associar a l’emperador Caracalla (any 214), que en la mateixa via té ja dues miliarios trobats a Barcelona i altres cinc a Andalusia.
Les etapes de la Via Augusta estan definides també en els anomenats itineraris, que constitueixen vertaderes guies de carreteres de l’època que han de basar-se en el servei públic de transport o cursus publicus. Aquest va ser ideat per César, però ho va posar en marxa l’emperador Augusto, amb la finalitat de comptar amb un servei d’informació ràpid i eficaç i un transport de persones i mercaderies que viatjaven per compte de l’administració estatal. Per a això es va decidir col·locar en les carreteres més importants una xarxa d’estacions de posta per al canvi de cavalls (mutationes) i per al descans i manutenció dels funcionaris de l’administració estatal en trànsit (mansions). Aquestes estacions estaven situades a una distància regular, segons la seua funció: més curta en el cas del canvi de cavalls dels missatgers (12-14 km) i més llarga (30-36 km) per a les mansions, llocs on es podia passar la nit.
Per a la creació d’aquesta infraestructura es dissenyava un complex procediment de construcció que incloïa diferents capes de materials

Les fonts clàssiques que esmenten les estacions del territori valencià són l’Itinerari de Antonino, l’Anònim de Rávena i els Gots de Vicarello. Aquests últims són de caràcter privat i datats entre els segles III i IV. Es tracta d’uns gotets votius de plata, en forma de miliari, que van ser depositats per alguns viatgers de l’època en les termes de Aquae Apollinares a Itàlia. Sobre la seua superfície figuren incisos els noms de les diferents etapes entre Gades (Cadis) i Roma amb la distància total entre totes dues ciutats.
L’Itinerari Antonino, datat cap a finals del segle III d.n.e., és un compendi de trajectes preparats per a alts funcionaris i militars que indiquen les estacions i distàncies dels camins romans, entre ells la Via Augusta i el seu traçat per terres valencianes. La informació que proporcionen els itineraris no sempre coincideix i això ha donat peu a diferents interpretacions entre els diferents autors que els han estudiats.

Seriosos dubtes sobre el traçat

No obstant això les nombroses investigacions sobre l’assumpte, hi ha un baix nivell de certesa a l’hora de definir el traçat de la Via Augusta per terres valencianes. Per a això seria necessari un estudi més profund de la topografia dels territoris que travessa, la localització dels antics assentaments arqueològics pròxims a la calçada, documentació històrica relacionades amb els camins, toponímia, cartografia i fotografia aèria de les diferents zones. Un inconvenient és la dificultat de datar els camins pel fet que han sigut reutilitzats al llarg dels temps i al seu ús continuat fins a l’actualitat que ha modificat les estructures més antigues.
1 Mansio: parada oficial en una calçada romana mantinguda pel govern central per a l’ús i gaudi d’oficials i homes de negoci durant els seus viatges.
2 Incís: que té decoració feta mitjançant incisions o clivelles en la superfície.