Perengil

Home
/
Perengil

Perengil

.
Vista general
.

Perengil

Vinaròs País Valencià / Comunitat Valenciana Espai Cultural

Sobre

L’exterior i l’estructura
En el seu exterior, en els costats aquest i sud, presenta una preparació del sòl a manera de vorera. L’entrada al recinte es troba en l’angle nord-est, donant accés a un corredor originàriament enllosat, i que condueix a un segon espai, formant un accés colzat. Aquest tipus d’entrada en colze és una de les peculiaritats de l’edifici ja que no és habitual en construccions de l’època.
La torre, de planta rectangular de 11’20 x 14’89 m, es construeix sobre una base feta de grans blocs de pedra calcària del terreny i maçoneria. El mur perimetral aconsegueix el considerable gruix de 1,70 m. Se suposa que l’alçat superior del mur es continuaria amb una paret de fang i seria rematat, com era habitual en els ibers, per un sostre de fusta i enramat.
El mur perimetral aconsegueix el considerable gruix de 1,70 m.

L’interior
A través de la ja comentada entrada en colze s’accedeix a una superfície dividida en quatre espais, un d’ells central.
A la sala principal, es troben unes construccions de maçoneria, aparentment sense cap funcionalitat concreta: dues estructures circulars, i una tercera rectangular. En aquesta mateixa estada es troba una llar, a més d’una escala de maçoneria que donaria accés possiblement a un entresolat.
Al costat de l’escala es troba la porta d’accés a una segona habitació lateral, sobre la qual es trobaria el pis elevat.
Quasi en l’extrem final de l’estada principal se situa un xicotet espai que no arriba al metre quadrat delimitat per uns murets de maçoneria. Darrere d’aquest espai es troba una altra habitació de grandària regular.

Troballes
El material que ha proporcionat el jaciment és molt escàs i està molt fragmentat. Predomina la ceràmica a torn ibèrica, pintada i la de cuina.
Quant a les ceràmiques d’importació, cal destacar la provinent del comerç púnic, una àmfora eivissenca, i les de l’àmbit itàlic, representades per fragments d’àmfora greco-itàlica i ceràmica de vernís negre. Aquesta ceràmica d’importació assenyala un període cronològic que se situaria entre l’última dècada del segle III a.n.e., i les dues primeres de la centúria següent.
Hipòtesi
La problemàtica que presenta el jaciment és la seua funcionalitat específica, ja que ha resultat molt dificultós atribuir-li un ús concret, degut en part a l’escàs material que ha proporcionat l’excavació, i per una altra, a la singularitat de la pròpia construcció, la qual no té paral·lels arquitectònics en altres jaciments ibèrics.
La seua entrada en colze i especialment el gruix de les seues parets perimetrals, fan pensar que poguera correspondre a una construcció de caràcter estratègic, una torre de guaita o de defensa. El seu enclavament és certament estratègic i permetria una gran visibilitat sobre les possibles vies de comunicació del seu entorn.

D’altra banda, les estructures de maçoneria de l’estada principal recorden a un edifici destinat al culte.

Per la cronologia deduïda de les troballes ceràmiques, i seguint la hipòtesi de l’ús militar, l’edifici es pot relacionar, en la seua construcció i breu ocupació, amb la II Guerra Púnica que va enfrontar a romans i cartaginesos. Aquest enfrontament se sol datar entre l’any 218 a.n.e., data en la qual Roma declara la guerra després de la destrucció de Sagunt, fins al 201 a.n.e. quan el general cartaginés Anníbal i el general romà, i més tard senador, Escipió l’Africà van acordar les condicions de la rendició de Cartago.